Aquestes fotografies pretenen denunciar les injustícies que succeeixen a Guatemala, sobretot les sofertes pels camperols i donar suport a les organitzacions que lluiten contra aquestes injustícies.
Quan vaig anar a Guatemala per fer fotografies del projecte que des de Gramenet Imatge Solidària ha donat suport: «Enfortiment d’organitzacions camperoles per al desenvolupament productiu i resolució de conflictes de terra» vaig ser gratament sorprès per l’organització de les entitats locals, és a dir, el Comitè d’Unitat camperola (CUC) i la Coordinadora Nacional Indígena i camperola (CONIC), tenint en compte que el país viu, des del meu punt de vista, en una desorganització constant.
Vaig fer un recorregut per diverses comunitats indígenes de la mà de Cesar Apesteguia, cooperant d’Entrepobles a Guatemala, a la zona de l’Estor, Mikel també d’Entrepobles de al País Basc, juntament amb Martín i Carmelina, líders camperols que treballen per CONIC i Maria i Gustavo de la CUC. Amb la seva ajuda, sobretot amb l’idioma maia, les coses van ser més fàcils.
… [llegir més]
Les comunitats de la zona de l’Estor tenen un gran problema: és una indústria minera – Companyia de Niquel de Guatemala – filial de la multinacional canadenca Skye Resources o coneguda també amb el nom de INCO. Aquesta empresa, el 1965, va aprofitar tots els desplaçaments forçats de camperols pel conflicte armat per rebre un gran territori de 254 Km 2 al voltant de l’estany d’Izabal per part de la dictadura militar d’al moment. Aquest territori ancestralment estava ocupat pels indígenes.
Aquest indígenes van tornar a ocupar petites parcel·les d’aquesta mina que va estar inactiva durant alguns anys i que, el 2005, ha renovat el permís d’explotació.
L’empresa minera denúncia aquestes ocupacions i força a el govern a que actuï i desocupi aquestes parcel·les amb totes les forces de seguretat possibles. Aproximadament un miler de militars i policies cremen cases i fan trets per espantar a la gent i al qual fa front, se l’emporten per davant.
En aquests últims anys han mort alguns camperols. Per sort, actualment aquestes organitzacions camperoles són avisats a la capital de l’ordre de desallotjament i el factor sorpresa desapareix ja que ara els obliguen a demanar amb un cert temps perquè la gent desocupi. Solen fer divulgació per tots els mitjans de comunicació que poden perquè assisteixin mitjans de premsa, ONG … de manera que les forces armades van més en compte de no matar.
Davant aquests abusos, ONG i organitzacions solidàries donen suport a aquesta gent i poc a poc, l’empresa minera ven els terrenys als camperols, que amb l’ajuda financera d’aquestes organitzacions, els cedeixen la propietat. Personalment vaig tenir la sort de veure la donació de «La Pista» i tot i que la gent estava contenta per poder dormir tranquil sota un sostre, els faltava el tros comú per poder plantar el seu Milpa.
Vaig visitar les comunitats de Zetaña, Semuy III, Nova Zacaridad i La Revolució. Són formades aproximadament per 100 a 150 famílies que tenen un tros de terreny, on hi ha la casa i un camp agrari comunitari bàsicament plantat de blat de moro, fesols … per consum propi.
La comunitat de la Revolució ha patit dues desocupacions i estan avisats de la tercera. Per arribar a aquestes comunitats els desplaçaments són llargs i costosos. Normalment es camina dues o tres hores per trobar una llanxa (que travessa el llac un cop a el dia, a les sis del matí i torna a les sis de la tarda) o picup (un jeep atestat de gent que passa per pistes forestals amb recorreguts de tres o quatre hores). A les comunitats hi ha un lloc comú, normalment un edifici d’obra, on hi ha l’escola, finançada per alguna organització estrangera i de vegades sense activitat ja que el govern no sempre dóna continuïtat dels projectes. Aquest local també és un punt de reunió per a qualsevol tipus d’activitat.
Les cases són els ranchitos, fets de fulles de palmera i pels que tenen més recursos, amb sostre de llauna. No tenen llum, ni aigua corrent. Vam visitar els molins de blat de moro que estaven finançats pel projecte, el qual deia que havien d’estar gestionats per les dones de la comunitat, ja que la dona dins de la comunitats té un paper «només» de mare de molts fills que renta la roba i cuina i moldre la milpa manualment és realment dur. La junta de l’molí està formada per cinc o sis dones que, amb orgull, ens van ensenyar el seu llibre de comptabilitat, on deien que els comptes estaven molt clares i disposaven de diners per a qualsevol avaria de l’molí així com per dièsel. Aquests diners ho paguen les famílies quan van a moldre.
Part del finançament de el projecte era per a formació de líders camperols. Vaig assistir a diversos cursos de formació de diferents nivells, el primer dels quals va ser a la capital guatemalenca, on pagesos de diverses poblacions de país s’havien desplaçat fins allà. Eren persones que dominaven el castellà a més de la seva pròpia llengua materna i després, ells mateixos anaven a les seves ciutats on s’impartien el curset transmès en la llengua indígena als líders de les comunitats. Bàsicament la formació anava sobre els acords de pau signats el 1996, una llista molt llarga que encara estava per complir i que s’havia d’exigir i lluitar per ella.
El llac Izabal s’aconsella, de moment, no pescar ni consumir peix. El lema de l’empresa diu: CNG, Companyia de Níquel de Guatemala, «la mineria responsable». Està clar que el govern de país d’origen d’aquesta empresa no permetria la contaminació amb tanta impunitat, però a Guatemala no passa res, el govern mira a una altra banda.
Vull donar les gràcies als companys de Gramenet Imatge Solidària per enviar-me a fer aquestes fotos, l’experiència que m’emporto, ha estat fantàstica i inexplicable.
… [llegir menys]
